necessiten qui les estimi.
Tot i la seva condició immortal
tenen el cor humà orfe de sentiments,
mancat de felicitat.
Si no em creieu,
demaneu-ho a la bella Calipso.
Ella, enamorada del fugisser Ulisses,
va sentir una gran pena
en veure com l’estimat partia cap a Ítaca
després de viure junts i durant tants anys
en una illa màgica.
L’assemblea dels déus decidí alliberar Ulisses
permetent-li continuar el viatge que el menaria
al costat de la fidel Penèlope.
Així és com ho va escriure Homer.
Però algú de vosaltres s’ha demanat mai
en quin estat d’ànim quedà la deessa Calipso,
privada de l’amor de la seva vida?.
Què en són d’injustos, sovint,
els déus! Fins i tot els de l’Olimp,
progenitors de tot l’existent.
Jordi Jorba
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada