Els colors de la tardor decoren cadascun dels nostres boscos. Pigments naturals, vius, tenyeixen tot allò que guaitem.
11.12.05
Colors de la tardor
Els colors de la tardor decoren cadascun dels nostres boscos. Pigments naturals, vius, tenyeixen tot allò que guaitem.
4.11.05
El proper Harry Potter, el 23 de febrer de 2006
Editorial Empúries informa que el VI volum HARRY POTTER sortirà a la venda a les 6 de la tarda del dimecres 23 de febrer del 2006 amb el títol Harry Potter i el misteri del príncep.
A les 6 de la tarda del dia 23 de febrer l'editorial organitzarà, juntament amb tots els llibreters, periodistes i amics de l'editorial, una gran festa de rebuda d'aquest nou títol en la que podran participar tots els nens i adults que amb la seva fidelitat han convertit l'obra de J.K. Rowling en un èxit sense precedents.
Es preveu que l'edició en català, Harry Potter i el misteri del príncep, superi la gran acollida que va tenir el 5è volum de la sèrie, el qual va triplicar (en les primeres 48 hores) les vendes que havia assolit el 4rt volum.
A les 6 de la tarda del dia 23 de febrer l'editorial organitzarà, juntament amb tots els llibreters, periodistes i amics de l'editorial, una gran festa de rebuda d'aquest nou títol en la que podran participar tots els nens i adults que amb la seva fidelitat han convertit l'obra de J.K. Rowling en un èxit sense precedents.
Es preveu que l'edició en català, Harry Potter i el misteri del príncep, superi la gran acollida que va tenir el 5è volum de la sèrie, el qual va triplicar (en les primeres 48 hores) les vendes que havia assolit el 4rt volum.
13.6.05
Mor Jesús Moncada
Jesús Moncada, una de les veus més brillants de la literatura catalana, ha mort a Barcelona a l'edat de 63 anys.
Jesús Moncada i Estruga va néixer a Mequinensa l'any 1941, va guanyar els premis Joan Santamaría el 1971, el Joan Creixells el 1988 i el 1997, el Premi de la Crítica l'any 1988, el Ciutat de Barcelona el 1989, això com el Crítica Serra d'Or de Novel·la el 1989 i el 1998; i també va rebré el Premi dels escriptors catalans de l'AELC el 2001 per la qualitat del conjunt de la seva obra. El passat mes d'abril li va ser concedit el Premi de les Lletres Aragoneses, màxim guardó literari cultural de les Lletres Aragoneses.
La seva obra ha estat: Històries de la mà esquerra i altres narracions (1981), El cafè de la granota (1985), Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992), Estremida memòria (1997), Calaveres atònites (1999), Cabòries estivals (2003). Actualment estava treballant amb la seva última novel·la, que ha deixat inacabada.
Edicions 62, va recuperar al llarg del 2004 la major part de la seva obra (Camí de Sirga i Cabòries estivals al febrer; al maig Històries de la mà esquerra, El cafè de la Granota i Calaveres atònites, al novembre Estremida memòria).
Jesús Moncada i Estruga va néixer a Mequinensa l'any 1941, va guanyar els premis Joan Santamaría el 1971, el Joan Creixells el 1988 i el 1997, el Premi de la Crítica l'any 1988, el Ciutat de Barcelona el 1989, això com el Crítica Serra d'Or de Novel·la el 1989 i el 1998; i també va rebré el Premi dels escriptors catalans de l'AELC el 2001 per la qualitat del conjunt de la seva obra. El passat mes d'abril li va ser concedit el Premi de les Lletres Aragoneses, màxim guardó literari cultural de les Lletres Aragoneses.
La seva obra ha estat: Històries de la mà esquerra i altres narracions (1981), El cafè de la granota (1985), Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992), Estremida memòria (1997), Calaveres atònites (1999), Cabòries estivals (2003). Actualment estava treballant amb la seva última novel·la, que ha deixat inacabada.
Edicions 62, va recuperar al llarg del 2004 la major part de la seva obra (Camí de Sirga i Cabòries estivals al febrer; al maig Històries de la mà esquerra, El cafè de la Granota i Calaveres atònites, al novembre Estremida memòria).
25.2.05
Premi comte Kurt 2005 per M'han canviat l'avi!
L'editorial La galera ens ha fet arribar una nota de premsa, que reproduïm a continuació, en la qual ens anuncia el veredicte del Premi Comte Kurt. L'obra M'han canviat l'avi!, de Chus Díaz, ha estat el treball guanaydor.
La jove periodista i escriptora Chus Díaz ha obtingut el Premi Comte Kurt 2005 que convoca l'editorial La Galera amb el llibre M'han canviat l'avi! . Aquest guardó suposa el debut literari de la seva autora, nascuda a Barcelona el 1972 i llicenciada en Periodisme.
M'han canviat l'avi! és la història d'un nen que un dia fa un descobriment força inquietant: el seu avi ja no és el mateix que era abans. Algú l'hi ha canviat. A casa seva, ara hi viu un senyor que s'assembla molt al seu avi però no actua com ell. Qui és aquest senyor? Què se n'ha fet, de l'avi de debò? El nen guarda el seu descobriment com un secret que només coneix la seva millor amiga.
L'obra ha estat escollida per un jurat integrat per Clara Ametller, Lluís Farré, Núria Figueras, Isabel Obiols i Joan de Déu Prats. La dotació econòmica del premi és de 1.250 euros i la publicació de l'obra es fa en català i en castellà en la col·lecció "Cues de Sirena" de La Galera.
El Premi Comte Kurt que convoca La Galera SA Editorial des de fa nou anys pretén estimular la producció d'obres de narració en llengua catalana per a nens i nenes d'entre 5 i 7 anys.
La jove periodista i escriptora Chus Díaz ha obtingut el Premi Comte Kurt 2005 que convoca l'editorial La Galera amb el llibre M'han canviat l'avi! . Aquest guardó suposa el debut literari de la seva autora, nascuda a Barcelona el 1972 i llicenciada en Periodisme.
M'han canviat l'avi! és la història d'un nen que un dia fa un descobriment força inquietant: el seu avi ja no és el mateix que era abans. Algú l'hi ha canviat. A casa seva, ara hi viu un senyor que s'assembla molt al seu avi però no actua com ell. Qui és aquest senyor? Què se n'ha fet, de l'avi de debò? El nen guarda el seu descobriment com un secret que només coneix la seva millor amiga.
L'obra ha estat escollida per un jurat integrat per Clara Ametller, Lluís Farré, Núria Figueras, Isabel Obiols i Joan de Déu Prats. La dotació econòmica del premi és de 1.250 euros i la publicació de l'obra es fa en català i en castellà en la col·lecció "Cues de Sirena" de La Galera.
El Premi Comte Kurt que convoca La Galera SA Editorial des de fa nou anys pretén estimular la producció d'obres de narració en llengua catalana per a nens i nenes d'entre 5 i 7 anys.
23.2.05
22.2.05
Ser i sentir-se catalana
Viure en un indret i sentir-lo com a propi és una cosa que, a priori, és d’allò més normal. Per damunt dels noms i cognoms i els orígens, el present del nostre país s’està forjant amb ciutadans i ciutadanes d’arreu. Són persones arribades d’altres latituds o nascudes aquí que han crescut com a persones i amb tota la normalitat són i senten aquesta terra.
És el cas de la vigatana Najat el Hachmi, autora del llibre Jo també sóc catalana (Columna, 2004). Natural de Nador (Marroc) és al país des del 8 anys, quan el seu pare va optar pel reagrupament familiar. La regidoria d’immigració de l’Ajuntament de Cerdanyola junt amb l’entitat Alkantara Mediterrani organitzaven dijous 17 de febrer la presentació a la nostra ciutat de l’obra de Najat.
Alfons Escoda, regidor d'immigració, presentava l’acte tot comentant com la lectura del llibre de la Najat li havia recordat el treball d’en Paco Candel, Els altres catalans, dedicat a la immigració dels anys seixanta. Escoda definia el llibre de Candel com a molt important perquè va permetre apropar els nouvinguts a la societat autòctona. En cert sentit i salvant les distàncies entre ambdós treballs, el regidor apuntava la possibilitat que el treball de Najat servís per acostar els ciutadans de la darrera onada migratòria amb la població resident al país.
Escoda va remarcar la normalitat amb què l’autora es fa seu el país, l’estima. Una situació que, en certa manera, s’estronca quan cerca el primer treball i se n’adona que li calen papers per a poder-ho fer. Tot i que fins llavors havia viscut com qualsevol altra ciutadana. La situació, nova, provoca un xoc a la Najat que supera i afronta superant la situació.
Najat el Hachmi va explicar que té una vocació literària des de ben jove, de la qual el llibre n’és el primer fruit publicat. Jo també sóc catalana no és una obra autobiogràfica, donat que segons l’autora hi conviuen paràgrafs escrits emprant diversos estils. Hi ha ficció, recull de la realitat, reflexions personals, confegint un text molt personal.
L’escriptora destacava que el seu llibre, tot i que pugui sobtar algú pel títol, està escrit des de la màxima normalitat. En aquest sentit esmentava els estereotips de la nostra societat sobre la immigració, quan tot rau en el fet que molta gent no coneix cap immigrant. Simplement mai s’hi ha acostat per a conèixer la persona, que és com ells i té unes aspiracions semblants a les seves.
Najat, recollint la comparació de la seva obra amb la de Candel, explicava que actualment se l’està llegint, tot descobrint paral·lelismes amb el seu treball perquè hi ha qüestions encara no superades per la societat. Com per exemple, l’estranyesa que algun ciutadà vingut de fora pugui expressar-se en català.
La presentació del llibre comportà un animat debat entre la taula i els assistents a l’acte. A més de l’autora i el regidor d’immigració, també hi era el president d’Alkantara Mediterrani, Andrés Herrera.
És el cas de la vigatana Najat el Hachmi, autora del llibre Jo també sóc catalana (Columna, 2004). Natural de Nador (Marroc) és al país des del 8 anys, quan el seu pare va optar pel reagrupament familiar. La regidoria d’immigració de l’Ajuntament de Cerdanyola junt amb l’entitat Alkantara Mediterrani organitzaven dijous 17 de febrer la presentació a la nostra ciutat de l’obra de Najat.
Alfons Escoda, regidor d'immigració, presentava l’acte tot comentant com la lectura del llibre de la Najat li havia recordat el treball d’en Paco Candel, Els altres catalans, dedicat a la immigració dels anys seixanta. Escoda definia el llibre de Candel com a molt important perquè va permetre apropar els nouvinguts a la societat autòctona. En cert sentit i salvant les distàncies entre ambdós treballs, el regidor apuntava la possibilitat que el treball de Najat servís per acostar els ciutadans de la darrera onada migratòria amb la població resident al país.
Escoda va remarcar la normalitat amb què l’autora es fa seu el país, l’estima. Una situació que, en certa manera, s’estronca quan cerca el primer treball i se n’adona que li calen papers per a poder-ho fer. Tot i que fins llavors havia viscut com qualsevol altra ciutadana. La situació, nova, provoca un xoc a la Najat que supera i afronta superant la situació.
Najat el Hachmi va explicar que té una vocació literària des de ben jove, de la qual el llibre n’és el primer fruit publicat. Jo també sóc catalana no és una obra autobiogràfica, donat que segons l’autora hi conviuen paràgrafs escrits emprant diversos estils. Hi ha ficció, recull de la realitat, reflexions personals, confegint un text molt personal.
L’escriptora destacava que el seu llibre, tot i que pugui sobtar algú pel títol, està escrit des de la màxima normalitat. En aquest sentit esmentava els estereotips de la nostra societat sobre la immigració, quan tot rau en el fet que molta gent no coneix cap immigrant. Simplement mai s’hi ha acostat per a conèixer la persona, que és com ells i té unes aspiracions semblants a les seves.
Najat, recollint la comparació de la seva obra amb la de Candel, explicava que actualment se l’està llegint, tot descobrint paral·lelismes amb el seu treball perquè hi ha qüestions encara no superades per la societat. Com per exemple, l’estranyesa que algun ciutadà vingut de fora pugui expressar-se en català.
La presentació del llibre comportà un animat debat entre la taula i els assistents a l’acte. A més de l’autora i el regidor d’immigració, també hi era el president d’Alkantara Mediterrani, Andrés Herrera.
15.2.05
Nou llibre d'Isidre Grau
El nou llibre de l' Isidre Grau
La maleta d’Isidre Grau:
una selecció dels seus articles
El llibre arribarà a les llibreries la setmana vinent
L’escriptor cerdanyolenc ha publicat un nou llibre, La maleta de l’escriptor (Rosa dels vents, febrer de 2005). No es tracta d’una obra de ficció sinó d’un treball en el qual el trobarem en la seva condició d’articulista. De fet, el volum, publicat a l’editorial Rosa dels Vents, recull una tercera part dels articles publicats per Grau al suplement de cultura del diari Avui. L’autor els ha reescrit, donant-los una coherència. Així, el llibre té el clarificador subtítol “Un itinerari per la creació literària”.
10 anys de docència
El llibre és una conseqüència dels 10 anys en els quals ha practicat la docència de tècniques de novel·la i conte. Primer a l’Aula de lletres i després a l’escola de l’Ateneu Barcelonès. Un temps en el qual hi ha hagut temps per ensenyar però també per aprendre. Les reflexions de l'activitat docent s'han recollit, en bona part, als articles publicats al diari Avui ara reescrits i publicats en format de llibre.
La maleta de l’escriptor és una maleta oberta. De fet, l’autor únicament ha inclòs una tercera part dels articles publicats la diari Avui. És per això que té matèria primera suficient per si s’escau, preparar algun altre volum en el qual podria explorar més a fons el procés personal d’escriure.
11.2.05
El Quixot i el nacionalisme català
El Quijote desde el nacionalismo catalán
La catedràtica de literatura espanyola de la UAB i escriptora Carme Riera ha publicat l’assaig El Quijote desde el nacionalismo catalán, en torno al tercer centenario (Destino, 2005). El llibre ens presenta el resultat de la recerca de Riera en la recepció de l’obra emblemàtica de Cervantes en la premsa barcelonina del 1905 i en la polèmica deslliurada pels nacionalistes sobre la conveniència que els catalans es sumessin a les celebracions quixotesques o en restessin al marge. La investigació de la catedràtica li ha permès arribar a les fonts de la polèmica deslliurada en plena celebració del tercer centenari del Quixot, il·luminant aspectes pràcticament desconeguts de les interpretacions d’aquesta emblemàtica obra. L’estudi de Carme Riera es completa amb una selecció de les il·lustracions extretes de la premsa catalana de l’època.
Fer nostre el Quixot
Carme Riera conclou el seu estudi afirmant que “ a cien años de distancia, y en estos días de la celebración del Cuarto Centenario, que sin duda alguna los catalanes debemos hacer nuestro – especialmente ahora que los clásicos ya no soportan sobre su espalda el peso terrible que el romanticismo les obligó a cargar – vale la pena, creo, considerar con agradecimiento el esfuerzo de los cervantistas de 1905, empezando por Cortejón, siguiendo por Miquel dels Sants Oliver, Miquel y Planas, Givanel, Artur Masriera, etc. que, en un clima tenso, defendieron con entusiasmo el Quijote y los méritos indudables de Cervantes”, agraint també l’esforç de tots els que contribuïren a la difusió del llibre i en especial la figura de don Quixot “aunque fuera, incluso, para rechazarla”.
Llibre per orejar el cervall
Gil, el pagès de Ham
Quan arriba la calor - som, com qui diu, en ple estiu - no hi ha res millor que cercar la fresca. Ja sigui aquella que ens allibera la pell de la feixuga temperatura com la que permet al sofert cervell trobar una mica de descans d'un curs feixuc i saturant. El gran Tolkien, creador de les nissaga dels anells, també va escriure altres obres. Gil, el pagès de Ham, és un petit llibret curt de pàgines que a poc a poc t'engresca i et fa entrar en un món antic, volgudament indefinit, on els animals són alguna cosa més que animals i els humans sovint prenen la forma de fer dels éssers suposadament sense facultat per pensar. Qui s'endinsi en aquest llibre, editat per Proa, en la col·lecció de butxaca, trobarà un bon divertiment on el gran Tolkien ens parla de la condició humana. El gran tema de la literatura de tots els temps.
La faula d'en Gil retrata els aprofitats, aquells que sovint es vanten de ser més que els altres però que a l'hora de la veritat fugen; els interessats, com el Rei de la història, que per conservar la corona i el setial pacta amb qui sigui i els pragmàtics, com el protagonista del conte, que toca de peus al terra i arriba als acords més sorprenents i profitosos amb el suposadament més dolent de la història.
Paga la pena llegir en Tolkien quan la calor apreta. Això sí, a recer del sol en un lloc ben fresquet i còmode. Perquè potser després de la lectura i quan toqui la migdiada sereu vosaltres els que viureu la història d'en Gil. Qui ho sap!
9.2.05
Mòbils i escritura
Sms en català
Si sou un dels milions de persones que disposeu d'un telèfon mòbil i a més, necessiteu comunicar-vos amb la família i les amistats, segur que trobareu molt interessant la proposta que ens presenten la Caterina Canyelles i la Margalida Cunill. Es tracta d'un manual - anomenem-lo així - per escriure SMS en català. O el que és el mateix: escriure missatges emprant el diminut teclat del telèfon mòbil, fer-los llegidors per qui els rebi i aconseguir enviar-los reeixint amb l'intent.
Les autores, llicenciades en Filologia Catalana per la UIB, van desenvolupar el tema a partir d'uns cursos fets a la Universitat Catalana d'Estiu. El seu interès rau en veure com s'adapta la nostra llengua a una tecnologia, la dels mòbils, tan habitual avui en dia. Condicionants com la limitació dels caràcters que es poden utilitzar, la facilitat a l'hora d'escriure els mots o el preu de la comunicació esdeven importants per qui ha de crear i enviar un SMS. La llengua, vehicle de comunicació, s'adapta perfectament gràcies a la imaginació i creativitat dels parlants, esdevinguts circumstancialment esccrivents de missatges telefònics. A més, la riquesa lèxica del català i les seves variants pot ajudar i de quina manera a l'hora de trobar els recursos escaients per a optimitzar la comunicació.
24.1.05
Viatge cap a terres nord-catalanes
Ítaca ha salpat avui, de bell nou, amb destinació a les aigües del nord. Del nord del país nostre, és clar. La poesia de Patrick Gifreu, en el poemari La seda d'un so, ha estat el motiu del viatge. Es tracta d'un llibre guardonat amb el darrer premi Vicent Andrés Estellés. Un premi, per cert, que compartí amb el lligall Convocat silenci, de l'eivissenc Jean Serra.
Ítaca ha parlat via telefònica amb el poeta, qui ha explicat que la seva "prosa poètica" és un acte d'amor al país. L'experiència, el bagatge dels anys, el menen cap a la reelaboració d'aquest material amb la finalitat darrera de cloure una etapa o de crear-ne una altra de nova, de la qual la prosa poètica de La seda d'un so en podria ser un bon exemple.
La millor manera d'accedir l'obra d'en Gifreu és, sens dubte, llegint-la. Un petit tast:
Poquíssimes fotografies
A cada segon es tiren milions de fotos al món. Gairabé totes no tenen poder d'evocació sinó per aquells que les van tirar o aquells que hi surten retratats. O llavors, sols susciten una emoció, qusi sempre efímera, perquè van directament relacionades amb una actualitat ja carregada d'emoció. Com és, doncs que algunes, poquíssimes fotografies es desempalleguin del temps i de qualsevol interès subjectiu, i es tornin independents de les circumstàncies?.
La seda d'un so ha estat publicat per l' editorial 3 i 4, en la col·lecció poesia, 117.
El jurat del premi de poesia Vicent Andrés Estellés estava format per Vicenç Altaió,
Teresa Pascual, Jaume Pérez Montaner, Susanna Rafart i Àlex Susanna.
Quadern de bitàcola: el vaixell ha navegat amb versatilitat, seguint les pautes i indicacions d'en Xavier Cases. Jordi Jorba ha fet cas, en tot moment, de les seves indicacions. Qui mana, mana. Fins i tot a Ítaca.
Ítaca ha parlat via telefònica amb el poeta, qui ha explicat que la seva "prosa poètica" és un acte d'amor al país. L'experiència, el bagatge dels anys, el menen cap a la reelaboració d'aquest material amb la finalitat darrera de cloure una etapa o de crear-ne una altra de nova, de la qual la prosa poètica de La seda d'un so en podria ser un bon exemple.
La millor manera d'accedir l'obra d'en Gifreu és, sens dubte, llegint-la. Un petit tast:
Poquíssimes fotografies
A cada segon es tiren milions de fotos al món. Gairabé totes no tenen poder d'evocació sinó per aquells que les van tirar o aquells que hi surten retratats. O llavors, sols susciten una emoció, qusi sempre efímera, perquè van directament relacionades amb una actualitat ja carregada d'emoció. Com és, doncs que algunes, poquíssimes fotografies es desempalleguin del temps i de qualsevol interès subjectiu, i es tornin independents de les circumstàncies?.
La seda d'un so ha estat publicat per l' editorial 3 i 4, en la col·lecció poesia, 117.
El jurat del premi de poesia Vicent Andrés Estellés estava format per Vicenç Altaió,
Teresa Pascual, Jaume Pérez Montaner, Susanna Rafart i Àlex Susanna.
Quadern de bitàcola: el vaixell ha navegat amb versatilitat, seguint les pautes i indicacions d'en Xavier Cases. Jordi Jorba ha fet cas, en tot moment, de les seves indicacions. Qui mana, mana. Fins i tot a Ítaca.
9.1.05
Sebastià Alzamora enquaderna amb pell humana l’Odissea i guanya el Josep Pla
L’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora és el nou guanyador del premi Josep Pla. Se l'ha premiat per l'obra La pell i la princesa, una novel·la situada a la Praga del segle XVII on es relata l’intent d’enquadernar un exemplar de l’Odissea amb pell humana. L’altre gran premi de la vetllada de Destino, el Nadal, se’l va endur el barceloní Pedro Zarraluki gràcies a Un encargo difícil. Llegiu la informació publicada a La Malla.
31.12.04
Un manual per a viure una jubilació feliç
Portada Manual del jubilat feliç
Editorial Montflorit ha publicat el Manual del Jubilat feliç. Es tracta d'un llibre pamfletari i sensat, lliure de prejudicis, una eina de provocació per a revoltar-nos contra els tòpics enganxosos sobre la jubilació, segurament patrocinats per les caixes d’estalvis.
Ple de suggeriments, per damunt de tot fa el servei d’unes ulleres de sol de coloraines que permeten veure el futur amb profunditat i independència.
El Manual del jubilat feliç ofereix una recepta personal i transferible que explica d’una manera subtil i sarcàstica: cal viure sense inhibicions ni consignes, sense por de la llibertat, ni que sigui provisional.
L'autora
Kira Riera va néixer l’any 1974 a Barcelona. Va estudiar sociologia i treballa com a editora. La seva cara dura li ha permès escriure aquest llibre, on dóna receptes i consells per esdevenir un jubilat feliç, des de la inexperiència. El seu somni és, no obstant, poder gaudir en el seu moment d’una llarga i completa jubilació.
Un llibre per a les converses de cafè
Llibre de la Família Fernàndez
Tot i que el llibre va aparèixer el passat mes d'octubre, ara serà d'allò més necessari quan afrontem les llargues i de vegades reunions familiars, posteriors als àpats nadalencs. Quan s'esgotin els temes vinculats amb la família, coneguts i saludats, pot ser el torn del llibre Tot el que sempre has volgut saber sobre Catalunya... i ningú no t´ha explicat mai. Publicat per Empúries, es tracta d'un volum ple de curiositats vinculades al país que ara algú (o alguns?), sota el nom de Família Fernàndez s'han atrevit a aplegar en aquest volum.
El web de l'editorial ens informa d'aquest llibre i ens avança algunes "perles", com per exemple:
Sabies que la meuca és una de les campanes de la Seu de Lleida?
Sabies que l’estàtua de Colom fa 7 metres i mig?
Sabies que els xiquets de Reus porten la camisa de color marró avellana?
I que Liza Minelli va ser la primera “noia Freixenet”?,
I que el temps de cocció d’una griva és d’una hora i quinze minuts?
Sabies que la festa de la mel d’Arnes és el 15 de maig?
Sabies que una quartera són 48 picotins?
Sabies que a Catalunya hi ha tres espècies autòctones de plantes carnívores?
Saps quantes parades feia el Tren “Pinxo” de Banyoles?
Atreviu-vos amb aquest llibre i gaudireu de la informació no massa - o gens - important. Potser serà una bona manera de desintoxicar-nos de tants resums de notícies farcits amb qüestions prou destacades!.
Per aquells lectors i lectores de Cerdanyola del Vallès, una referència a la seva població publicada al diari digital cerdanyola.info
30.12.04
L'essència dels mites grecs
portada del llibre
Despullar qualsevol obra literària, destriar-ne els seus personatges i deixar-los nus, només en la seva essència, és una tasca difícil i complicada que cal fer amb molta cura. Especialment si els objectes de la quirúrgica operació literària són una bona colla dels mites clàssics grecs, protagonistes de la guerra de Troia. La dificultat augmenta quan un percentatge molt elevat dels possibles lectors coneix la història i el seu final. Quin panorama més dur, per l’escriptor que vol reelaborar la història, sabedor dels mals que l’acompanyaran al llarg de la confecció de la “seva” construcció de la història!.
Carles Zafon, a L’harúspex (Ed. Meteora, Barcelona:2004) afronta la tasca de destil·lar l’essència dels herois grecs participants a la guerra de Troia – documenteu-vos amb la Il·liada i l’Odissea – deslliurant-los de l’escenografia pròpia de l’època per a reinventar-los i fer-los més propers al lector actual. La bastida argumental es manté, és la genuïna. Els nous protagonistes la viuran, amb totes les llicències i divertiments introduïts per un Zafon preocupat cercant la complicitat del lector. Hi tornaré, més endavant, sobre aquest punt.
No és el primer cop que s’afronten en el món de les arts reelaboracions semblants. Per exemple, la pel·lícula de Richard Loncraine Ricard III (1995), basada en l’obra homònima de W. Shakesperare i ambientada a l’any 1930. La visió del Lorenzaccio, Lorenzaccio representada al Teatre Lliure, el 1987, amb personatges abillats amb robes ben actuals o els muntatges provocadors i trencadors de Calixto Bietio, capaç de situar els seus muntatges en la més rabiosa actualitat. Baixant el registre i situant-nos en el món dels dibuixos animats, qui no recorda la sèrie franco-japonesa Ulises XXI, en la qual el fabulós viatge s’esdevenia en el futur?.
Els personatges
Carles Zafon focalitza la seva història des de l’harúspex, en Testòrides Calcant. Es tracta de Calcant o Calcas, anomenat a l’obra Testòrides Calcant, una llicència de l’autor. És un personatge gris, un “freak” que recorda l’Ignatius Reilly de La conxorxa dels enzes, el millor Wilt, o el Garp de John Irving. L’autor és capaç de generar un interès còmplice en el lector per fer-lo de “voyeur” de la vida de Testòrides. Una vida que faria les delícies de Valle-Inclán i els seus esperpentos. A poc a poc coneixerem el món d’en Testòrides, limitat a una fotocopiadora que ell manega (la Paca) i una cadernera (l’Apol·lo). Els seus amics, també endevinadors (tot i que no ho sabran, inclòs en Testòrides, fins que no els ho digui l’Apol·lo) són Mopsos, Helen i Cassandra. Personatges vulgars, cridats a grans fites quan avanci la història.
Els futurs endevinadors són cridats per Apol·lo per participar en un curs de formació en aquesta tasca que es fa a Delfos. El rapte d’Hèlena per Paris i la seva anada a Troia i una consulta a l’oracle del rei Agamèmnon sobre el que s’esdevindria a partir d’aquest fet – la guerra de Troia - fan conscient Testòrides de la seva condició d’endevinador, d’harúspex. I a fe que la seva participació, com és ben sabut, tindrà un paper ben especial en aquesta fascinant història!.
Picades d’ull al lector
Ho deia abans: l’autor fa més accessibles, més propers al lector actual els personatges i els fets que protagonitzen. Tot i que la reelaborada història no té una situació temporal concreta, és perfectament intel·ligible pel públic modern. El bon quefer de l’autor presenta retrats d’alguns personatges, com els monarques en guerra tot sols en el moment de declarar la guerra, prou destacables. Junt a aquests estudis trobem altres eines més properes a les planes de societat de la premsa rosa per a descriure els amors d’Hèlena amb Paris. Tot plegat, quasi un conte de color rosa perfumat per l’Afrodita ...
El lector català trobarà en aquest llibre picades d’ull específiques, quatribarrades. Referències a la sardana, a la condició d’habitant de Troia, qui viu i treballa en aquesta ciutat?, o bé referències a allò que hagués passat si el resultat de la guerra hagués estat el contrari?.
Són aquests alguns dels valors del llibre, recomanable pel lector modern. A més, si us perdeu mentre llegiu amb tan nom grec, hi trobareu al final del volum un “elenc mitològic” que us ajudarà a l’hora de treure’n l’entrellat del qui és qui en aquest fascinant i poblat! món de la mitologia grega.
Jordi Jorba
Carles Zafon, a L’harúspex (Ed. Meteora, Barcelona:2004) afronta la tasca de destil·lar l’essència dels herois grecs participants a la guerra de Troia – documenteu-vos amb la Il·liada i l’Odissea – deslliurant-los de l’escenografia pròpia de l’època per a reinventar-los i fer-los més propers al lector actual. La bastida argumental es manté, és la genuïna. Els nous protagonistes la viuran, amb totes les llicències i divertiments introduïts per un Zafon preocupat cercant la complicitat del lector. Hi tornaré, més endavant, sobre aquest punt.
No és el primer cop que s’afronten en el món de les arts reelaboracions semblants. Per exemple, la pel·lícula de Richard Loncraine Ricard III (1995), basada en l’obra homònima de W. Shakesperare i ambientada a l’any 1930. La visió del Lorenzaccio, Lorenzaccio representada al Teatre Lliure, el 1987, amb personatges abillats amb robes ben actuals o els muntatges provocadors i trencadors de Calixto Bietio, capaç de situar els seus muntatges en la més rabiosa actualitat. Baixant el registre i situant-nos en el món dels dibuixos animats, qui no recorda la sèrie franco-japonesa Ulises XXI, en la qual el fabulós viatge s’esdevenia en el futur?.
Els personatges
Carles Zafon focalitza la seva història des de l’harúspex, en Testòrides Calcant. Es tracta de Calcant o Calcas, anomenat a l’obra Testòrides Calcant, una llicència de l’autor. És un personatge gris, un “freak” que recorda l’Ignatius Reilly de La conxorxa dels enzes, el millor Wilt, o el Garp de John Irving. L’autor és capaç de generar un interès còmplice en el lector per fer-lo de “voyeur” de la vida de Testòrides. Una vida que faria les delícies de Valle-Inclán i els seus esperpentos. A poc a poc coneixerem el món d’en Testòrides, limitat a una fotocopiadora que ell manega (la Paca) i una cadernera (l’Apol·lo). Els seus amics, també endevinadors (tot i que no ho sabran, inclòs en Testòrides, fins que no els ho digui l’Apol·lo) són Mopsos, Helen i Cassandra. Personatges vulgars, cridats a grans fites quan avanci la història.
Els futurs endevinadors són cridats per Apol·lo per participar en un curs de formació en aquesta tasca que es fa a Delfos. El rapte d’Hèlena per Paris i la seva anada a Troia i una consulta a l’oracle del rei Agamèmnon sobre el que s’esdevindria a partir d’aquest fet – la guerra de Troia - fan conscient Testòrides de la seva condició d’endevinador, d’harúspex. I a fe que la seva participació, com és ben sabut, tindrà un paper ben especial en aquesta fascinant història!.
Picades d’ull al lector
Ho deia abans: l’autor fa més accessibles, més propers al lector actual els personatges i els fets que protagonitzen. Tot i que la reelaborada història no té una situació temporal concreta, és perfectament intel·ligible pel públic modern. El bon quefer de l’autor presenta retrats d’alguns personatges, com els monarques en guerra tot sols en el moment de declarar la guerra, prou destacables. Junt a aquests estudis trobem altres eines més properes a les planes de societat de la premsa rosa per a descriure els amors d’Hèlena amb Paris. Tot plegat, quasi un conte de color rosa perfumat per l’Afrodita ...
El lector català trobarà en aquest llibre picades d’ull específiques, quatribarrades. Referències a la sardana, a la condició d’habitant de Troia, qui viu i treballa en aquesta ciutat?, o bé referències a allò que hagués passat si el resultat de la guerra hagués estat el contrari?.
Són aquests alguns dels valors del llibre, recomanable pel lector modern. A més, si us perdeu mentre llegiu amb tan nom grec, hi trobareu al final del volum un “elenc mitològic” que us ajudarà a l’hora de treure’n l’entrellat del qui és qui en aquest fascinant i poblat! món de la mitologia grega.
Jordi Jorba
Èxit dels Evangelis de Joan F. Mira
5.000 exemplars venuts en tres setmanes
Del llibre Evangelis, la nova traducció que l’escriptor Joan F. Mira ha fet directament del grec dels textos del Nou Testament, se n'han exhaurit les dues primeres edicions, amb un total de 5.000 exemplars venuts només en tres setmanes. La tercera edició d’aquest volum que publica Edicions Proa arribarà pròximament a les llibreries.
La traducció que ha dut a terme dels Evangelis Joan F. Mira, fidel al caràcter literari i no dogmàtic, ha estat feta amb els mateixos criteris que habitualment s’apliquen als textos narratius clàssics grecs. Aquests Evangelis, que Proa edita en la seva col·lecció de narrativa “A tot vent”, inclou els evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan, els Fets dels Apòstols, la carta de Pau als romans i el Llibre de l’Apocalipsi.
Joan F. Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg i professor de grec i cultura clàssica. De la seva extensa obra assagística destaca Crítica de la nació pura (1985), i de l’obra narrativa, Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996) i, sobretot, Purgatori (Premi Sant Jordi 2002). La seva traducció de la Divina Comèdia ha rebut nombrosos premis i elogis.
L’èxit dels Evangelis traduïts per Joan F. Mira, que enguany ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, se suma també al del llibre Jesús. Un perfil biogràfic, del teòleg Armand Puig, també publicat per Proa, que ja ha assolit les cinc edicions, amb més de 15.000 exemplars venuts.
Nota de premsa d'Edicions Proa
Del llibre Evangelis, la nova traducció que l’escriptor Joan F. Mira ha fet directament del grec dels textos del Nou Testament, se n'han exhaurit les dues primeres edicions, amb un total de 5.000 exemplars venuts només en tres setmanes. La tercera edició d’aquest volum que publica Edicions Proa arribarà pròximament a les llibreries.
La traducció que ha dut a terme dels Evangelis Joan F. Mira, fidel al caràcter literari i no dogmàtic, ha estat feta amb els mateixos criteris que habitualment s’apliquen als textos narratius clàssics grecs. Aquests Evangelis, que Proa edita en la seva col·lecció de narrativa “A tot vent”, inclou els evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan, els Fets dels Apòstols, la carta de Pau als romans i el Llibre de l’Apocalipsi.
Joan F. Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg i professor de grec i cultura clàssica. De la seva extensa obra assagística destaca Crítica de la nació pura (1985), i de l’obra narrativa, Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996) i, sobretot, Purgatori (Premi Sant Jordi 2002). La seva traducció de la Divina Comèdia ha rebut nombrosos premis i elogis.
L’èxit dels Evangelis traduïts per Joan F. Mira, que enguany ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, se suma també al del llibre Jesús. Un perfil biogràfic, del teòleg Armand Puig, també publicat per Proa, que ja ha assolit les cinc edicions, amb més de 15.000 exemplars venuts.
Nota de premsa d'Edicions Proa
28.12.04
Calipso, sempre
Les deesses, malgrat no ho sembli,
necessiten qui les estimi.
Tot i la seva condició immortal
tenen el cor humà orfe de sentiments,
mancat de felicitat.
Si no em creieu,
demaneu-ho a la bella Calipso.
Ella, enamorada del fugisser Ulisses,
va sentir una gran pena
en veure com l’estimat partia cap a Ítaca
després de viure junts i durant tants anys
en una illa màgica.
L’assemblea dels déus decidí alliberar Ulisses
permetent-li continuar el viatge que el menaria
al costat de la fidel Penèlope.
Així és com ho va escriure Homer.
Però algú de vosaltres s’ha demanat mai
en quin estat d’ànim quedà la deessa Calipso,
privada de l’amor de la seva vida?.
Què en són d’injustos, sovint,
els déus! Fins i tot els de l’Olimp,
progenitors de tot l’existent.
necessiten qui les estimi.
Tot i la seva condició immortal
tenen el cor humà orfe de sentiments,
mancat de felicitat.
Si no em creieu,
demaneu-ho a la bella Calipso.
Ella, enamorada del fugisser Ulisses,
va sentir una gran pena
en veure com l’estimat partia cap a Ítaca
després de viure junts i durant tants anys
en una illa màgica.
L’assemblea dels déus decidí alliberar Ulisses
permetent-li continuar el viatge que el menaria
al costat de la fidel Penèlope.
Així és com ho va escriure Homer.
Però algú de vosaltres s’ha demanat mai
en quin estat d’ànim quedà la deessa Calipso,
privada de l’amor de la seva vida?.
Què en són d’injustos, sovint,
els déus! Fins i tot els de l’Olimp,
progenitors de tot l’existent.
Jordi Jorba
24.12.04
Ítaca, per fi, salpa del port radiofònic
Tot i la tardança, el vaixell d'Ítaca ha salpat avui cap al mar de les ones radiofòniques. La primera travessia que ens ha menat cap al llibre La derrota de l'Àngel, d'en Vicenç Villatoro. Ell mateix ens ha explicat de què va la seva obra, publicada per Enciclopèdia Catalana i amb la qual guanyà el premi Carlemay, convocat pel Govern d'Andorra. Ítaca també ha solcat les obres guanyadores en la darrera nit literària, recentment publicades pel Servei de Publicacions de la UAB. Paul Winter facilità el coixí musical del viatge. En Xavier Cases, expert pilot i autèntic llop del mar interior, comandà la nau radiofònica amb encert. Mans al timó, aconseguí portar allà on calia el vaixell. Amb la vista fixada a la peixera, controlant amb autoritat la feina del Jordi Jorba, feu amb perfecció i mestratge la seva feina. Impassible, els qui el veieren diuen que en escoltar la veu de la Carla Bruni, cantant allò del Quelqu'un m'a dit, apreciaren en els seus gèlids ulls una guspira d'emoció salpebrada de malícia. O potser d'una mica de desig picantó?. La pregunta pel proper viatge: és de la raça humana, en Cases?. És capaç de sentir alguna cosa o simplement un bri de cendra de la cigarreta d'en Manolo Ibarro li encegà l'ull?.
22.12.04
Groc d’Índia, una novel·la del millor Isidre Grau
L’editor i crític Isidor Cònsul va ser anit prou contundent durant la presentació de Groc d’Índia, la darrera novel·la d’Isidre Grau. “Ens trobem, de bell nou, davant del millor Isidre Grau”, destacà, equiparant aquesta obra amb la gènesi de la nissaga literària Benavent-Trías, Els colors de l’aigua. Una obra citada per en Joan Josep Isern i compartida per Cònsul com una de les 6 millors que han obtingut el Premi Sant Jordi al llarg de la seva història.
L’editor de Grau va explicar que Groc d’Índia, presentada a principis de mes, s’està venent molt bé perquè el llibre “és bo”. Argumentà aquest fet exposant al públic present a la Sala Enric Granados com havia estat la seva pròpia lectura, feta en clau generacional. De fet, la protagonista, Marisa Benavent, és nascuda en la ficció l’any 1950, i Cònsul, de carn i ossos, va néixer l’any 1948. Ambdós, per tant, pertanyen a la generació que tenia poc més de 18 anys quan s’esdevingué el maig del 68. Un grup generacional fascinat per les lectures d’Herman Hess, i per personatges com el Che Guevara, la Cuba Castrista, Martin Luther King, l’Índia, etc. Una generació, en definitiva, pertanyent a una societat canviant que va viure en la convulsa i canviant dècada dels seixanta.
Les experiències viscudes, com els pisos compartits, les cooperatives neorurals, les lectures, es recullen en un llibre proper als qui van viure aquell moment històric però prou interessant perquè qualsevol lector s’hi endinsi en el llibre. De fet, Groc d’Índia és el relat d’un viatge iniciàtic, de l’experiència viscuda per Marisa Benavent, l’única filla dels Benavent que no ha abandonat Vinyes de Savall però que ara anirà al Solsonès per a assistir a les exèquies d’un antic company, amb qui feu un viatge a l’Índia.
Isidor Cònsul destacà que Isidre Grau té fusta d’escriptor perquè ens explica una història i ho fa com toca, dosificant la informació. En fa de l’ofici d’escriure un art.
L’arbre i les branques
Isidre Grau explicà en el seu parlament que Groc d’Índia és una nova “branca” de l’arbre matriu de la nissaga Benavent-Frías, Els colors de l’aigua. De fet, la intenció de l’autor ha estat anar explorant cadascun dels personatges de la família un cop deixen Vinyes de Savall. Ara és el torn de Marina, l’única filla que encara viu al poble, no a la casa pairal tot i que ho fa en una petita torre del tranquil barri de Costa florida. Un viatge de Vinyes a Vilardida, poble inventat del Solsonès serà un dels motius dels quals se’n servirà Grau per a endinsar-se en el personatge. Una Marina que tindrà el contrapunt de Lola Frías, la seva mare, que l’animarà a emprendre el viatge, una manera de viure fora del clos familiar.
Isidre Grau va desvetllar com al llarg dels anys ha anat fent d’escultor del material presentat a Els colors de l’aigua. Esbossats els personatges, n’ha agafat el tros que hi pertocava per a fer-ne sortir la història que duen dins. Unes històries de ficció, sens dubte, però ben localitzades. Grau explicà que des de la seva primera novel·la, Fugida en gris, situada a Tossa de Mar, es desplaça a l’indret on succeeixen els fets per a documentar-los com pertoca.
El novel·lista explica que el nou llibre du una certa crítica a una generació, la dels seixanta, que va viure plena d’ideals i teories. Tantes que llur compliment li exigiren forçar molt els sentiments personals. En definitiva, prevalgueren les idees als sentiments.
Grau explicà que el color del llibre, el groc, és un to més del seu univers cromàtico-literari. El groc és el color del sol, de la vida, però també ho és de la terra seca i de les fulles de la tardor.
El blanc tancarà la història
Isidre Grau prepara actualment el darrer títol de la sèrie, amb títol provisional de El Punt blanc de l’Horitzó, tal i com informa Grau a la seva plana web, www.isidregrau.net
El nou llibre tractarà de com han viscut Berta - la filla tercera dels Benavent - i Àngel - el cinquè fill i únic noi. Ella, nascuda el 1945, és l'activista sindical dels anys seixanta que va haver de fugir per esquivar la presó i que amb la instauració de la democràcia va refer la seva vida a Madrid, com a advocada i parlamentària. Ell, nascut el 1960, creix com un espectador dels canvis i es dedica a la fotografia, per acabar especialitzant-se com a fotoreporter de guerres.
La història parteix de la primavera del 2000, quan Àngel Benavent cau víctima d'una mina antipersona a Kosovo i la germana Berta, acompanyada de Daniel, el fill que ella va abandonar de petit, ha d'anar a Pristina a fer-se'n càrrec. La confrontació dels móns dels dos germans anirà acompanyada d'un altre dilema neuràlgic: què ha de fer Daniel amb Can Benavent, la casa que li va correspondre per herència i de la qual n'és l'únic habitant.
L’editor de Grau va explicar que Groc d’Índia, presentada a principis de mes, s’està venent molt bé perquè el llibre “és bo”. Argumentà aquest fet exposant al públic present a la Sala Enric Granados com havia estat la seva pròpia lectura, feta en clau generacional. De fet, la protagonista, Marisa Benavent, és nascuda en la ficció l’any 1950, i Cònsul, de carn i ossos, va néixer l’any 1948. Ambdós, per tant, pertanyen a la generació que tenia poc més de 18 anys quan s’esdevingué el maig del 68. Un grup generacional fascinat per les lectures d’Herman Hess, i per personatges com el Che Guevara, la Cuba Castrista, Martin Luther King, l’Índia, etc. Una generació, en definitiva, pertanyent a una societat canviant que va viure en la convulsa i canviant dècada dels seixanta.
Les experiències viscudes, com els pisos compartits, les cooperatives neorurals, les lectures, es recullen en un llibre proper als qui van viure aquell moment històric però prou interessant perquè qualsevol lector s’hi endinsi en el llibre. De fet, Groc d’Índia és el relat d’un viatge iniciàtic, de l’experiència viscuda per Marisa Benavent, l’única filla dels Benavent que no ha abandonat Vinyes de Savall però que ara anirà al Solsonès per a assistir a les exèquies d’un antic company, amb qui feu un viatge a l’Índia.
Isidor Cònsul destacà que Isidre Grau té fusta d’escriptor perquè ens explica una història i ho fa com toca, dosificant la informació. En fa de l’ofici d’escriure un art.
L’arbre i les branques
Isidre Grau explicà en el seu parlament que Groc d’Índia és una nova “branca” de l’arbre matriu de la nissaga Benavent-Frías, Els colors de l’aigua. De fet, la intenció de l’autor ha estat anar explorant cadascun dels personatges de la família un cop deixen Vinyes de Savall. Ara és el torn de Marina, l’única filla que encara viu al poble, no a la casa pairal tot i que ho fa en una petita torre del tranquil barri de Costa florida. Un viatge de Vinyes a Vilardida, poble inventat del Solsonès serà un dels motius dels quals se’n servirà Grau per a endinsar-se en el personatge. Una Marina que tindrà el contrapunt de Lola Frías, la seva mare, que l’animarà a emprendre el viatge, una manera de viure fora del clos familiar.
Isidre Grau va desvetllar com al llarg dels anys ha anat fent d’escultor del material presentat a Els colors de l’aigua. Esbossats els personatges, n’ha agafat el tros que hi pertocava per a fer-ne sortir la història que duen dins. Unes històries de ficció, sens dubte, però ben localitzades. Grau explicà que des de la seva primera novel·la, Fugida en gris, situada a Tossa de Mar, es desplaça a l’indret on succeeixen els fets per a documentar-los com pertoca.
El novel·lista explica que el nou llibre du una certa crítica a una generació, la dels seixanta, que va viure plena d’ideals i teories. Tantes que llur compliment li exigiren forçar molt els sentiments personals. En definitiva, prevalgueren les idees als sentiments.
Grau explicà que el color del llibre, el groc, és un to més del seu univers cromàtico-literari. El groc és el color del sol, de la vida, però també ho és de la terra seca i de les fulles de la tardor.
El blanc tancarà la història
Isidre Grau prepara actualment el darrer títol de la sèrie, amb títol provisional de El Punt blanc de l’Horitzó, tal i com informa Grau a la seva plana web, www.isidregrau.net
El nou llibre tractarà de com han viscut Berta - la filla tercera dels Benavent - i Àngel - el cinquè fill i únic noi. Ella, nascuda el 1945, és l'activista sindical dels anys seixanta que va haver de fugir per esquivar la presó i que amb la instauració de la democràcia va refer la seva vida a Madrid, com a advocada i parlamentària. Ell, nascut el 1960, creix com un espectador dels canvis i es dedica a la fotografia, per acabar especialitzant-se com a fotoreporter de guerres.
La història parteix de la primavera del 2000, quan Àngel Benavent cau víctima d'una mina antipersona a Kosovo i la germana Berta, acompanyada de Daniel, el fill que ella va abandonar de petit, ha d'anar a Pristina a fer-se'n càrrec. La confrontació dels móns dels dos germans anirà acompanyada d'un altre dilema neuràlgic: què ha de fer Daniel amb Can Benavent, la casa que li va correspondre per herència i de la qual n'és l'únic habitant.
20.12.04
Les mediterrànies de Maria del Mar Bonet
Maria del Mar Bonet
Banyar-se de música i saber-se amarat per les diverses tradicions de la Mediterrània és el que hom sent quan assisteix a un concert de Maria del Mar Bonet. Amb disc nou al mercat, “Amic, Amat”, actuà dissabte al Teatre de l'Ateneu en el marc de la programació nadalenca organitzada per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. La ciutat respongué a la crida i la sala s’omplí d’un públic delerós per assaborir les propostes musicals de la cantant. Bonet, acomboiada per uns músics excel·lents, presentà cançons del nou disc i repassà algunes composicions històriques del seu repertori. Destacar en l’aparta dels músics Feliu Gasull, guitarrista capaç de parlar de tu a tu amb la veu de múltiples registres de la cantant, i en Dani Espasa, pianista, acordionista i segona veu versàtil, presentà cançons del nou disc i repassà algunes composicions històriques del seu repertori. Ambdós, junt amb la cantant, oferiren al públic un dels moments més agosarats de la nit, quan feren un coixí fet de sons onomatopeics per a una de les cançons de la Bonet. Senzillament, esplèndida feina.
Ramon Llull i mossèn Cinto
El nou treball de la cantant mallorquina ens acosta a Ramon Llull a través de la particular visió que en feu Jacint Verdaguer. L’un, un visionari capaç de crear tot un univers particular, l’altre, mossèn Cinto, poeta del poble, autor d’obres de referència de la literatura catalana contemporània, com el poema èpic l’Atlàntida.
Fem-ne un tast, reproduint el fragment del poema L’amor és mar desfeta, que obre el disc. Diu : “l'Amor és mar desfeta d'onades i de vents, que no té port ni riba pels pobres bastiments”. Intensitat, claredat, imatges d’una gran clarividència per a situar el lector, i ara, l’espectador, en l’univers lul·lià – verdaguerià. Sorprèn la vigència dels seus textos triats i cantats ara per Maria del Mar Bonet. Traspuen sentiments i mar, sempre el mar. Lloc comú de tots tres on qui s’hi acosta també és ben rebut.
Sentiment i emoció
La cantant oferí sentiment i emoció al públic cerdanyolenc. Ho feu acostant-se a la música tradicional, amb un tast de les cançons pròpies del camp, cantades per una Bonet que s’acompanyà del guitarró. Explorà la Jota marinera i s’endinsà en el món més íntim entre mare i fill presentant una cançó de bressol tradicional, encara avui en dia vigent i ben vigent a sa roqueta.
Maria del Mar Bonet oferí cançons noves i d’altres del seu repertori més conegut. Hi destacà una emotiva versió del Cant dels ocells, presentada per la Bonet com el tema més escaient per les nadalenques . Reté el seu particular homenatge al poeta Joan Vinyoli i emocionà la sala amb el Què volen aquesta gent, cançó prou significativa d’un moment polític superat. O no, perquè la cantant, que intervingué poc en el concert per a parlar amb el públic, sí que tingué paraules de suport a les persones recentment amenaçades per la seva defensa de la unitat de la llengua. És el cas del poeta de Llucmajor Sebastià Alzamora, qui fou delegat del llibre del Departament de Cultura de la Generalitat i ara és enquadrat a l’Institut d’Estudis Baleàrics. La cantant, partidària de la unitat de la llengua, explicà que quan hi ha soroll sobre el tema aprofiten per a sortir aquells que fan pudor a resclosit, a “fatxa”. Una situació que es produiria, avui per avui, al País Valencià i a les Illes. Per Alzamora i per la unitat de la llengua, cantà La Balanguera, de Joan Alcover, una de les cançons que arrencà més aplaudiments entre el públic. Recordà Alcover, “una persona que sempre va creure en la unitat de la llengua”, amb un altre poema, Desolació.
Mare Nostrum
Obrint-se a la Mediterrània feu volar el respectable damunt de la geografia comuna amb Des de Mallorca a l’Alguer, reelaboració d’una cançó popular sarda i tota una reivindicació de l’espai comú. La cantant també oferí, entre d’altres cançons, un fragment de la rondalla d’en Gabriel Janer Manila L’amor de les tres taronges i un tast del cant de la sibil·la, composició paralitúrgica que es canta, entre d’altres indrets, a les esglésies mallorquines. Un dels cants més celebrats és el dels Blauets del santuari de Lluc.
Una hora i mitja de concert, amb dos bisos inclosos, convenceren el públic, que marxà satisfet l’espectacle. Maria del Mar Bonet, capaç de connectar les arrels d’una rica tradició mallorquina, cada cop més amenaçada, amb els poetes propis i els de les terres banyades per la Mediterrània, cantà i convencé tothom de la seva proposta artística.
Jordi Jorba
Subscriure's a:
Missatges (Atom)