Un manual per a viure una jubilació feliç

Portada Manual del jubilat feliç


Editorial Montflorit ha publicat el Manual del Jubilat feliç. Es tracta d'un llibre pamfletari i sensat, lliure de prejudicis, una eina de provocació per a revoltar-nos contra els tòpics enganxosos sobre la jubilació, segurament patrocinats per les caixes d’estalvis.
Ple de suggeriments, per damunt de tot fa el servei d’unes ulleres de sol de coloraines que permeten veure el futur amb profunditat i independència.
El Manual del jubilat feliç ofereix una recepta personal i transferible que explica d’una manera subtil i sarcàstica: cal viure sense inhibicions ni consignes, sense por de la llibertat, ni que sigui provisional.

L'autora

Kira Riera va néixer l’any 1974 a Barcelona. Va estudiar sociologia i treballa com a editora. La seva cara dura li ha permès escriure aquest llibre, on dóna receptes i consells per esdevenir un jubilat feliç, des de la inexperiència. El seu somni és, no obstant, poder gaudir en el seu moment d’una llarga i completa jubilació.

Un llibre per a les converses de cafè

Llibre de la Família Fernàndez

Tot i que el llibre va aparèixer el passat mes d'octubre, ara serà d'allò més necessari quan afrontem les llargues i de vegades reunions familiars, posteriors als àpats nadalencs. Quan s'esgotin els temes vinculats amb la família, coneguts i saludats, pot ser el torn del llibre Tot el que sempre has volgut saber sobre Catalunya... i ningú no t´ha explicat mai. Publicat per Empúries, es tracta d'un volum ple de curiositats vinculades al país que ara algú (o alguns?), sota el nom de Família Fernàndez s'han atrevit a aplegar en aquest volum.

El web de l'editorial ens informa d'aquest llibre i ens avança algunes "perles", com per exemple:

Sabies que la meuca és una de les campanes de la Seu de Lleida?
Sabies que l’estàtua de Colom fa 7 metres i mig?
Sabies que els xiquets de Reus porten la camisa de color marró avellana?
I que Liza Minelli va ser la primera “noia Freixenet”?,
I que el temps de cocció d’una griva és d’una hora i quinze minuts?
Sabies que la festa de la mel d’Arnes és el 15 de maig?
Sabies que una quartera són 48 picotins?
Sabies que a Catalunya hi ha tres espècies autòctones de plantes carnívores?
Saps quantes parades feia el Tren “Pinxo” de Banyoles?

Atreviu-vos amb aquest llibre i gaudireu de la informació no massa - o gens - important. Potser serà una bona manera de desintoxicar-nos de tants resums de notícies farcits amb qüestions prou destacades!.

Per aquells lectors i lectores de Cerdanyola del Vallès, una referència a la seva població publicada al diari digital cerdanyola.info

L'essència dels mites grecs

portada del llibre

Despullar qualsevol obra literària, destriar-ne els seus personatges i deixar-los nus, només en la seva essència, és una tasca difícil i complicada que cal fer amb molta cura. Especialment si els objectes de la quirúrgica operació literària són una bona colla dels mites clàssics grecs, protagonistes de la guerra de Troia. La dificultat augmenta quan un percentatge molt elevat dels possibles lectors coneix la història i el seu final. Quin panorama més dur, per l’escriptor que vol reelaborar la història, sabedor dels mals que l’acompanyaran al llarg de la confecció de la “seva” construcció de la història!.

Carles Zafon, a L’harúspex (Ed. Meteora, Barcelona:2004) afronta la tasca de destil·lar l’essència dels herois grecs participants a la guerra de Troia – documenteu-vos amb la Il·liada i l’Odissea – deslliurant-los de l’escenografia pròpia de l’època per a reinventar-los i fer-los més propers al lector actual. La bastida argumental es manté, és la genuïna. Els nous protagonistes la viuran, amb totes les llicències i divertiments introduïts per un Zafon preocupat cercant la complicitat del lector. Hi tornaré, més endavant, sobre aquest punt.

No és el primer cop que s’afronten en el món de les arts reelaboracions semblants. Per exemple, la pel·lícula de Richard Loncraine Ricard III (1995), basada en l’obra homònima de W. Shakesperare i ambientada a l’any 1930. La visió del Lorenzaccio, Lorenzaccio representada al Teatre Lliure, el 1987, amb personatges abillats amb robes ben actuals o els muntatges provocadors i trencadors de Calixto Bietio, capaç de situar els seus muntatges en la més rabiosa actualitat. Baixant el registre i situant-nos en el món dels dibuixos animats, qui no recorda la sèrie franco-japonesa Ulises XXI, en la qual el fabulós viatge s’esdevenia en el futur?.

Els personatges

Carles Zafon focalitza la seva història des de l’harúspex, en Testòrides Calcant. Es tracta de Calcant o Calcas, anomenat a l’obra Testòrides Calcant, una llicència de l’autor. És un personatge gris, un “freak” que recorda l’Ignatius Reilly de La conxorxa dels enzes, el millor Wilt, o el Garp de John Irving. L’autor és capaç de generar un interès còmplice en el lector per fer-lo de “voyeur” de la vida de Testòrides. Una vida que faria les delícies de Valle-Inclán i els seus esperpentos. A poc a poc coneixerem el món d’en Testòrides, limitat a una fotocopiadora que ell manega (la Paca) i una cadernera (l’Apol·lo). Els seus amics, també endevinadors (tot i que no ho sabran, inclòs en Testòrides, fins que no els ho digui l’Apol·lo) són Mopsos, Helen i Cassandra. Personatges vulgars, cridats a grans fites quan avanci la història.

Els futurs endevinadors són cridats per Apol·lo per participar en un curs de formació en aquesta tasca que es fa a Delfos. El rapte d’Hèlena per Paris i la seva anada a Troia i una consulta a l’oracle del rei Agamèmnon sobre el que s’esdevindria a partir d’aquest fet – la guerra de Troia - fan conscient Testòrides de la seva condició d’endevinador, d’harúspex. I a fe que la seva participació, com és ben sabut, tindrà un paper ben especial en aquesta fascinant història!.

Picades d’ull al lector

Ho deia abans: l’autor fa més accessibles, més propers al lector actual els personatges i els fets que protagonitzen. Tot i que la reelaborada història no té una situació temporal concreta, és perfectament intel·ligible pel públic modern. El bon quefer de l’autor presenta retrats d’alguns personatges, com els monarques en guerra tot sols en el moment de declarar la guerra, prou destacables. Junt a aquests estudis trobem altres eines més properes a les planes de societat de la premsa rosa per a descriure els amors d’Hèlena amb Paris. Tot plegat, quasi un conte de color rosa perfumat per l’Afrodita ...

El lector català trobarà en aquest llibre picades d’ull específiques, quatribarrades. Referències a la sardana, a la condició d’habitant de Troia, qui viu i treballa en aquesta ciutat?, o bé referències a allò que hagués passat si el resultat de la guerra hagués estat el contrari?.

Són aquests alguns dels valors del llibre, recomanable pel lector modern. A més, si us perdeu mentre llegiu amb tan nom grec, hi trobareu al final del volum un “elenc mitològic” que us ajudarà a l’hora de treure’n l’entrellat del qui és qui en aquest fascinant i poblat! món de la mitologia grega.

Jordi Jorba

Èxit dels Evangelis de Joan F. Mira

5.000 exemplars venuts en tres setmanes


Del llibre Evangelis, la nova traducció que l’escriptor Joan F. Mira ha fet directament del grec dels textos del Nou Testament, se n'han exhaurit les dues primeres edicions, amb un total de 5.000 exemplars venuts només en tres setmanes. La tercera edició d’aquest volum que publica Edicions Proa arribarà pròximament a les llibreries.

La traducció que ha dut a terme dels Evangelis Joan F. Mira, fidel al caràcter literari i no dogmàtic, ha estat feta amb els mateixos criteris que habitualment s’apliquen als textos narratius clàssics grecs. Aquests Evangelis, que Proa edita en la seva col·lecció de narrativa “A tot vent”, inclou els evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan, els Fets dels Apòstols, la carta de Pau als romans i el Llibre de l’Apocalipsi.

Joan F. Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg i professor de grec i cultura clàssica. De la seva extensa obra assagística destaca Crítica de la nació pura (1985), i de l’obra narrativa, Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996) i, sobretot, Purgatori (Premi Sant Jordi 2002). La seva traducció de la Divina Comèdia ha rebut nombrosos premis i elogis.

L’èxit dels Evangelis traduïts per Joan F. Mira, que enguany ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, se suma també al del llibre Jesús. Un perfil biogràfic, del teòleg Armand Puig, també publicat per Proa, que ja ha assolit les cinc edicions, amb més de 15.000 exemplars venuts.

Nota de premsa d'Edicions Proa

Calipso, sempre

Les deesses, malgrat no ho sembli,
necessiten qui les estimi.
Tot i la seva condició immortal
tenen el cor humà orfe de sentiments,
mancat de felicitat.

Si no em creieu,
demaneu-ho a la bella Calipso.
Ella, enamorada del fugisser Ulisses,
va sentir una gran pena
en veure com l’estimat partia cap a Ítaca
després de viure junts i durant tants anys
en una illa màgica.

L’assemblea dels déus decidí alliberar Ulisses
permetent-li continuar el viatge que el menaria
al costat de la fidel Penèlope.

Així és com ho va escriure Homer.

Però algú de vosaltres s’ha demanat mai
en quin estat d’ànim quedà la deessa Calipso,
privada de l’amor de la seva vida?.

Què en són d’injustos, sovint,
els déus! Fins i tot els de l’Olimp,
progenitors de tot l’existent.

Jordi Jorba

Ítaca, per fi, salpa del port radiofònic

Tot i la tardança, el vaixell d'Ítaca ha salpat avui cap al mar de les ones radiofòniques. La primera travessia que ens ha menat cap al llibre La derrota de l'Àngel, d'en Vicenç Villatoro. Ell mateix ens ha explicat de què va la seva obra, publicada per Enciclopèdia Catalana i amb la qual guanyà el premi Carlemay, convocat pel Govern d'Andorra. Ítaca també ha solcat les obres guanyadores en la darrera nit literària, recentment publicades pel Servei de Publicacions de la UAB. Paul Winter facilità el coixí musical del viatge. En Xavier Cases, expert pilot i autèntic llop del mar interior, comandà la nau radiofònica amb encert. Mans al timó, aconseguí portar allà on calia el vaixell. Amb la vista fixada a la peixera, controlant amb autoritat la feina del Jordi Jorba, feu amb perfecció i mestratge la seva feina. Impassible, els qui el veieren diuen que en escoltar la veu de la Carla Bruni, cantant allò del Quelqu'un m'a dit, apreciaren en els seus gèlids ulls una guspira d'emoció salpebrada de malícia. O potser d'una mica de desig picantó?. La pregunta pel proper viatge: és de la raça humana, en Cases?. És capaç de sentir alguna cosa o simplement un bri de cendra de la cigarreta d'en Manolo Ibarro li encegà l'ull?.

Groc d’Índia, una novel·la del millor Isidre Grau

L’editor i crític Isidor Cònsul va ser anit prou contundent durant la presentació de Groc d’Índia, la darrera novel·la d’Isidre Grau. “Ens trobem, de bell nou, davant del millor Isidre Grau”, destacà, equiparant aquesta obra amb la gènesi de la nissaga literària Benavent-Trías, Els colors de l’aigua. Una obra citada per en Joan Josep Isern i compartida per Cònsul com una de les 6 millors que han obtingut el Premi Sant Jordi al llarg de la seva història.

L’editor de Grau va explicar que Groc d’Índia, presentada a principis de mes, s’està venent molt bé perquè el llibre “és bo”. Argumentà aquest fet exposant al públic present a la Sala Enric Granados com havia estat la seva pròpia lectura, feta en clau generacional. De fet, la protagonista, Marisa Benavent, és nascuda en la ficció l’any 1950, i Cònsul, de carn i ossos, va néixer l’any 1948. Ambdós, per tant, pertanyen a la generació que tenia poc més de 18 anys quan s’esdevingué el maig del 68. Un grup generacional fascinat per les lectures d’Herman Hess, i per personatges com el Che Guevara, la Cuba Castrista, Martin Luther King, l’Índia, etc. Una generació, en definitiva, pertanyent a una societat canviant que va viure en la convulsa i canviant dècada dels seixanta.

Les experiències viscudes, com els pisos compartits, les cooperatives neorurals, les lectures, es recullen en un llibre proper als qui van viure aquell moment històric però prou interessant perquè qualsevol lector s’hi endinsi en el llibre. De fet, Groc d’Índia és el relat d’un viatge iniciàtic, de l’experiència viscuda per Marisa Benavent, l’única filla dels Benavent que no ha abandonat Vinyes de Savall però que ara anirà al Solsonès per a assistir a les exèquies d’un antic company, amb qui feu un viatge a l’Índia.

Isidor Cònsul destacà que Isidre Grau té fusta d’escriptor perquè ens explica una història i ho fa com toca, dosificant la informació. En fa de l’ofici d’escriure un art.

L’arbre i les branques

Isidre Grau explicà en el seu parlament que Groc d’Índia és una nova “branca” de l’arbre matriu de la nissaga Benavent-Frías, Els colors de l’aigua. De fet, la intenció de l’autor ha estat anar explorant cadascun dels personatges de la família un cop deixen Vinyes de Savall. Ara és el torn de Marina, l’única filla que encara viu al poble, no a la casa pairal tot i que ho fa en una petita torre del tranquil barri de Costa florida. Un viatge de Vinyes a Vilardida, poble inventat del Solsonès serà un dels motius dels quals se’n servirà Grau per a endinsar-se en el personatge. Una Marina que tindrà el contrapunt de Lola Frías, la seva mare, que l’animarà a emprendre el viatge, una manera de viure fora del clos familiar.

Isidre Grau va desvetllar com al llarg dels anys ha anat fent d’escultor del material presentat a Els colors de l’aigua. Esbossats els personatges, n’ha agafat el tros que hi pertocava per a fer-ne sortir la història que duen dins. Unes històries de ficció, sens dubte, però ben localitzades. Grau explicà que des de la seva primera novel·la, Fugida en gris, situada a Tossa de Mar, es desplaça a l’indret on succeeixen els fets per a documentar-los com pertoca.

El novel·lista explica que el nou llibre du una certa crítica a una generació, la dels seixanta, que va viure plena d’ideals i teories. Tantes que llur compliment li exigiren forçar molt els sentiments personals. En definitiva, prevalgueren les idees als sentiments.

Grau explicà que el color del llibre, el groc, és un to més del seu univers cromàtico-literari. El groc és el color del sol, de la vida, però també ho és de la terra seca i de les fulles de la tardor.

El blanc tancarà la història

Isidre Grau prepara actualment el darrer títol de la sèrie, amb títol provisional de El Punt blanc de l’Horitzó, tal i com informa Grau a la seva plana web, www.isidregrau.net
El nou llibre tractarà de com han viscut Berta - la filla tercera dels Benavent - i Àngel - el cinquè fill i únic noi. Ella, nascuda el 1945, és l'activista sindical dels anys seixanta que va haver de fugir per esquivar la presó i que amb la instauració de la democràcia va refer la seva vida a Madrid, com a advocada i parlamentària. Ell, nascut el 1960, creix com un espectador dels canvis i es dedica a la fotografia, per acabar especialitzant-se com a fotoreporter de guerres.

La història parteix de la primavera del 2000, quan Àngel Benavent cau víctima d'una mina antipersona a Kosovo i la germana Berta, acompanyada de Daniel, el fill que ella va abandonar de petit, ha d'anar a Pristina a fer-se'n càrrec. La confrontació dels móns dels dos germans anirà acompanyada d'un altre dilema neuràlgic: què ha de fer Daniel amb Can Benavent, la casa que li va correspondre per herència i de la qual n'és l'únic habitant.

Les mediterrànies de Maria del Mar Bonet

Maria del Mar Bonet


Banyar-se de música i saber-se amarat per les diverses tradicions de la Mediterrània és el que hom sent quan assisteix a un concert de Maria del Mar Bonet. Amb disc nou al mercat, “Amic, Amat”, actuà dissabte al Teatre de l'Ateneu en el marc de la programació nadalenca organitzada per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. La ciutat respongué a la crida i la sala s’omplí d’un públic delerós per assaborir les propostes musicals de la cantant. Bonet, acomboiada per uns músics excel·lents, presentà cançons del nou disc i repassà algunes composicions històriques del seu repertori. Destacar en l’aparta dels músics Feliu Gasull, guitarrista capaç de parlar de tu a tu amb la veu de múltiples registres de la cantant, i en Dani Espasa, pianista, acordionista i segona veu versàtil, presentà cançons del nou disc i repassà algunes composicions històriques del seu repertori. Ambdós, junt amb la cantant, oferiren al públic un dels moments més agosarats de la nit, quan feren un coixí fet de sons onomatopeics per a una de les cançons de la Bonet. Senzillament, esplèndida feina.

Ramon Llull i mossèn Cinto

El nou treball de la cantant mallorquina ens acosta a Ramon Llull a través de la particular visió que en feu Jacint Verdaguer. L’un, un visionari capaç de crear tot un univers particular, l’altre, mossèn Cinto, poeta del poble, autor d’obres de referència de la literatura catalana contemporània, com el poema èpic l’Atlàntida.

Fem-ne un tast, reproduint el fragment del poema L’amor és mar desfeta, que obre el disc. Diu : “l'Amor és mar desfeta d'onades i de vents, que no té port ni riba pels pobres bastiments”. Intensitat, claredat, imatges d’una gran clarividència per a situar el lector, i ara, l’espectador, en l’univers lul·lià – verdaguerià. Sorprèn la vigència dels seus textos triats i cantats ara per Maria del Mar Bonet. Traspuen sentiments i mar, sempre el mar. Lloc comú de tots tres on qui s’hi acosta també és ben rebut.

Sentiment i emoció

La cantant oferí sentiment i emoció al públic cerdanyolenc. Ho feu acostant-se a la música tradicional, amb un tast de les cançons pròpies del camp, cantades per una Bonet que s’acompanyà del guitarró. Explorà la Jota marinera i s’endinsà en el món més íntim entre mare i fill presentant una cançó de bressol tradicional, encara avui en dia vigent i ben vigent a sa roqueta.

Maria del Mar Bonet oferí cançons noves i d’altres del seu repertori més conegut. Hi destacà una emotiva versió del Cant dels ocells, presentada per la Bonet com el tema més escaient per les nadalenques . Reté el seu particular homenatge al poeta Joan Vinyoli i emocionà la sala amb el Què volen aquesta gent, cançó prou significativa d’un moment polític superat. O no, perquè la cantant, que intervingué poc en el concert per a parlar amb el públic, sí que tingué paraules de suport a les persones recentment amenaçades per la seva defensa de la unitat de la llengua. És el cas del poeta de Llucmajor Sebastià Alzamora, qui fou delegat del llibre del Departament de Cultura de la Generalitat i ara és enquadrat a l’Institut d’Estudis Baleàrics. La cantant, partidària de la unitat de la llengua, explicà que quan hi ha soroll sobre el tema aprofiten per a sortir aquells que fan pudor a resclosit, a “fatxa”. Una situació que es produiria, avui per avui, al País Valencià i a les Illes. Per Alzamora i per la unitat de la llengua, cantà La Balanguera, de Joan Alcover, una de les cançons que arrencà més aplaudiments entre el públic. Recordà Alcover, “una persona que sempre va creure en la unitat de la llengua”, amb un altre poema, Desolació.

Mare Nostrum

Obrint-se a la Mediterrània feu volar el respectable damunt de la geografia comuna amb Des de Mallorca a l’Alguer, reelaboració d’una cançó popular sarda i tota una reivindicació de l’espai comú. La cantant també oferí, entre d’altres cançons, un fragment de la rondalla d’en Gabriel Janer Manila L’amor de les tres taronges i un tast del cant de la sibil·la, composició paralitúrgica que es canta, entre d’altres indrets, a les esglésies mallorquines. Un dels cants més celebrats és el dels Blauets del santuari de Lluc.

Una hora i mitja de concert, amb dos bisos inclosos, convenceren el públic, que marxà satisfet l’espectacle. Maria del Mar Bonet, capaç de connectar les arrels d’una rica tradició mallorquina, cada cop més amenaçada, amb els poetes propis i els de les terres banyades per la Mediterrània, cantà i convencé tothom de la seva proposta artística.

Jordi Jorba

Ítaca i Carles Riba

Ítaca, regne petit […]
per a entrar-hi calen
un front humil sota la llinda i un salt.


Carles Riba (Barcelona 1893 - 1959)
Elegies de Bierville (1943)

Viatges a Ítaca

El professor Wolf Lustig, de la Universitat de Mainz, Alemanya, té en el seu web un article dedicat a les aproximacions culturals catalanes a la Grècia moderna. Un text prou interessant, que comença per les relacions de Ramon Muntaner i després el Tirant lo Blanc amb les terres greges i continua amb Carles Riba, hel·lenista i autor dels versos:


Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Hi ha també referències a Josep Pla, M.A. Anglada, Josep Perucho i Terenci Moix. Paga la pena llegir-se'l, el text, i comprovar com som dos pobles, el català i el grec, molt propers.

El text, sencer, aquí

Ítaca, a la revista Lletra

El poema de Konstandinos P. Kavafis, a la revista Lletra, dels estudis d'humanitats i filologia de la Universitat Oberta de Catalunya. Consultable aquí.

Groc d'Índia, nou llibre de l'Isidre Grau

L’escriptor Isidre Grau ha presentat una nova novel·la, Groc d’Índia. És un nou lliurament de la sèrie que inicià amb Els colors de l’aigua -1986, premi Sant Jordi- en el qual Grau aprofundeix en el personatge de Marina Benavent. + informació

La gènesi de tot plegat

Xavi i Gemma, enregistrant les caretes del programa

En un principi, quan regnava el Caos, Ítaca no existia. Zeus metropolità, senyor de les ones hertzianes cerdanyolenques, va decidir ordenar allò que era caòtic. La feina era bona i la finalitat també. Dit i fet: creà moltes illes, arxipèlags i continents. Cansat per la feina feta, s'inventà l'illa de Cuba per descansar i trobar-hi, quan calgués, el suport ideològic d'en Fidel. Amant de l'harmonia, s'inventà el blues i el col·locà en una petita illa de la Mediterrània. Era tan petita que no tenia nom. Homer, autor de l'Odissea i l'Ilíada, decidí donar-li un cop de mà batejant-la amb el nom d'Ítaca. Així fou com nasqué l'illa, iniciàtica i màgica, bressol de cultures i emocions, pàtria enyorada d'Ulisses o Odisseu, com preferiu.
Zeus, content del que havia creat i veient que era bona cosa per a déus i humans, decidí compartir-ho amb tothom i s'inventà una versió radiofònica de l'illa. Havia nascut Ítaca, una illa de literatura i cultura per a gaudi privat i col·lectiu.

Ítaca, segons K. P. Kavafis

El poema de Kavafis, recitat per ell mateix aquí.

Vaixell que va a Ítaca

Ítaca

gr: 'Iqákh
Extensió: 98 km2
Població: 8 800 h [1980]
Illa grega de la mar Jònica, al nomós de Lèucada, a l'E de Cefalònia. La capital és Ítaca (uns 4 000 h). Hi ha conreus de vinya i oliveres. Hom la identifica com la pàtria d'Ulisses, pel qual motiu ha estat objecte de recerques arqueològiques tendents a verificar les dades de l'Odissea.