Tot i la tardança, el vaixell d'Ítaca ha salpat avui cap al mar de les ones radiofòniques. La primera travessia que ens ha menat cap al llibre La derrota de l'Àngel, d'en Vicenç Villatoro. Ell mateix ens ha explicat de què va la seva obra, publicada per Enciclopèdia Catalana i amb la qual guanyà el premi Carlemay, convocat pel Govern d'Andorra. Ítaca també ha solcat les obres guanyadores en la darrera nit literària, recentment publicades pel Servei de Publicacions de la UAB. Paul Winter facilità el coixí musical del viatge. En Xavier Cases, expert pilot i autèntic llop del mar interior, comandà la nau radiofònica amb encert. Mans al timó, aconseguí portar allà on calia el vaixell. Amb la vista fixada a la peixera, controlant amb autoritat la feina del Jordi Jorba, feu amb perfecció i mestratge la seva feina. Impassible, els qui el veieren diuen que en escoltar la veu de la Carla Bruni, cantant allò del Quelqu'un m'a dit, apreciaren en els seus gèlids ulls una guspira d'emoció salpebrada de malícia. O potser d'una mica de desig picantó?. La pregunta pel proper viatge: és de la raça humana, en Cases?. És capaç de sentir alguna cosa o simplement un bri de cendra de la cigarreta d'en Manolo Ibarro li encegà l'ull?.
22.12.04
Groc d’Índia, una novel·la del millor Isidre Grau
L’editor i crític Isidor Cònsul va ser anit prou contundent durant la presentació de Groc d’Índia, la darrera novel·la d’Isidre Grau. “Ens trobem, de bell nou, davant del millor Isidre Grau”, destacà, equiparant aquesta obra amb la gènesi de la nissaga literària Benavent-Trías, Els colors de l’aigua. Una obra citada per en Joan Josep Isern i compartida per Cònsul com una de les 6 millors que han obtingut el Premi Sant Jordi al llarg de la seva història.
L’editor de Grau va explicar que Groc d’Índia, presentada a principis de mes, s’està venent molt bé perquè el llibre “és bo”. Argumentà aquest fet exposant al públic present a la Sala Enric Granados com havia estat la seva pròpia lectura, feta en clau generacional. De fet, la protagonista, Marisa Benavent, és nascuda en la ficció l’any 1950, i Cònsul, de carn i ossos, va néixer l’any 1948. Ambdós, per tant, pertanyen a la generació que tenia poc més de 18 anys quan s’esdevingué el maig del 68. Un grup generacional fascinat per les lectures d’Herman Hess, i per personatges com el Che Guevara, la Cuba Castrista, Martin Luther King, l’Índia, etc. Una generació, en definitiva, pertanyent a una societat canviant que va viure en la convulsa i canviant dècada dels seixanta.
Les experiències viscudes, com els pisos compartits, les cooperatives neorurals, les lectures, es recullen en un llibre proper als qui van viure aquell moment històric però prou interessant perquè qualsevol lector s’hi endinsi en el llibre. De fet, Groc d’Índia és el relat d’un viatge iniciàtic, de l’experiència viscuda per Marisa Benavent, l’única filla dels Benavent que no ha abandonat Vinyes de Savall però que ara anirà al Solsonès per a assistir a les exèquies d’un antic company, amb qui feu un viatge a l’Índia.
Isidor Cònsul destacà que Isidre Grau té fusta d’escriptor perquè ens explica una història i ho fa com toca, dosificant la informació. En fa de l’ofici d’escriure un art.
L’arbre i les branques
Isidre Grau explicà en el seu parlament que Groc d’Índia és una nova “branca” de l’arbre matriu de la nissaga Benavent-Frías, Els colors de l’aigua. De fet, la intenció de l’autor ha estat anar explorant cadascun dels personatges de la família un cop deixen Vinyes de Savall. Ara és el torn de Marina, l’única filla que encara viu al poble, no a la casa pairal tot i que ho fa en una petita torre del tranquil barri de Costa florida. Un viatge de Vinyes a Vilardida, poble inventat del Solsonès serà un dels motius dels quals se’n servirà Grau per a endinsar-se en el personatge. Una Marina que tindrà el contrapunt de Lola Frías, la seva mare, que l’animarà a emprendre el viatge, una manera de viure fora del clos familiar.
Isidre Grau va desvetllar com al llarg dels anys ha anat fent d’escultor del material presentat a Els colors de l’aigua. Esbossats els personatges, n’ha agafat el tros que hi pertocava per a fer-ne sortir la història que duen dins. Unes històries de ficció, sens dubte, però ben localitzades. Grau explicà que des de la seva primera novel·la, Fugida en gris, situada a Tossa de Mar, es desplaça a l’indret on succeeixen els fets per a documentar-los com pertoca.
El novel·lista explica que el nou llibre du una certa crítica a una generació, la dels seixanta, que va viure plena d’ideals i teories. Tantes que llur compliment li exigiren forçar molt els sentiments personals. En definitiva, prevalgueren les idees als sentiments.
Grau explicà que el color del llibre, el groc, és un to més del seu univers cromàtico-literari. El groc és el color del sol, de la vida, però també ho és de la terra seca i de les fulles de la tardor.
El blanc tancarà la història
Isidre Grau prepara actualment el darrer títol de la sèrie, amb títol provisional de El Punt blanc de l’Horitzó, tal i com informa Grau a la seva plana web, www.isidregrau.net
El nou llibre tractarà de com han viscut Berta - la filla tercera dels Benavent - i Àngel - el cinquè fill i únic noi. Ella, nascuda el 1945, és l'activista sindical dels anys seixanta que va haver de fugir per esquivar la presó i que amb la instauració de la democràcia va refer la seva vida a Madrid, com a advocada i parlamentària. Ell, nascut el 1960, creix com un espectador dels canvis i es dedica a la fotografia, per acabar especialitzant-se com a fotoreporter de guerres.
La història parteix de la primavera del 2000, quan Àngel Benavent cau víctima d'una mina antipersona a Kosovo i la germana Berta, acompanyada de Daniel, el fill que ella va abandonar de petit, ha d'anar a Pristina a fer-se'n càrrec. La confrontació dels móns dels dos germans anirà acompanyada d'un altre dilema neuràlgic: què ha de fer Daniel amb Can Benavent, la casa que li va correspondre per herència i de la qual n'és l'únic habitant.
L’editor de Grau va explicar que Groc d’Índia, presentada a principis de mes, s’està venent molt bé perquè el llibre “és bo”. Argumentà aquest fet exposant al públic present a la Sala Enric Granados com havia estat la seva pròpia lectura, feta en clau generacional. De fet, la protagonista, Marisa Benavent, és nascuda en la ficció l’any 1950, i Cònsul, de carn i ossos, va néixer l’any 1948. Ambdós, per tant, pertanyen a la generació que tenia poc més de 18 anys quan s’esdevingué el maig del 68. Un grup generacional fascinat per les lectures d’Herman Hess, i per personatges com el Che Guevara, la Cuba Castrista, Martin Luther King, l’Índia, etc. Una generació, en definitiva, pertanyent a una societat canviant que va viure en la convulsa i canviant dècada dels seixanta.
Les experiències viscudes, com els pisos compartits, les cooperatives neorurals, les lectures, es recullen en un llibre proper als qui van viure aquell moment històric però prou interessant perquè qualsevol lector s’hi endinsi en el llibre. De fet, Groc d’Índia és el relat d’un viatge iniciàtic, de l’experiència viscuda per Marisa Benavent, l’única filla dels Benavent que no ha abandonat Vinyes de Savall però que ara anirà al Solsonès per a assistir a les exèquies d’un antic company, amb qui feu un viatge a l’Índia.
Isidor Cònsul destacà que Isidre Grau té fusta d’escriptor perquè ens explica una història i ho fa com toca, dosificant la informació. En fa de l’ofici d’escriure un art.
L’arbre i les branques
Isidre Grau explicà en el seu parlament que Groc d’Índia és una nova “branca” de l’arbre matriu de la nissaga Benavent-Frías, Els colors de l’aigua. De fet, la intenció de l’autor ha estat anar explorant cadascun dels personatges de la família un cop deixen Vinyes de Savall. Ara és el torn de Marina, l’única filla que encara viu al poble, no a la casa pairal tot i que ho fa en una petita torre del tranquil barri de Costa florida. Un viatge de Vinyes a Vilardida, poble inventat del Solsonès serà un dels motius dels quals se’n servirà Grau per a endinsar-se en el personatge. Una Marina que tindrà el contrapunt de Lola Frías, la seva mare, que l’animarà a emprendre el viatge, una manera de viure fora del clos familiar.
Isidre Grau va desvetllar com al llarg dels anys ha anat fent d’escultor del material presentat a Els colors de l’aigua. Esbossats els personatges, n’ha agafat el tros que hi pertocava per a fer-ne sortir la història que duen dins. Unes històries de ficció, sens dubte, però ben localitzades. Grau explicà que des de la seva primera novel·la, Fugida en gris, situada a Tossa de Mar, es desplaça a l’indret on succeeixen els fets per a documentar-los com pertoca.
El novel·lista explica que el nou llibre du una certa crítica a una generació, la dels seixanta, que va viure plena d’ideals i teories. Tantes que llur compliment li exigiren forçar molt els sentiments personals. En definitiva, prevalgueren les idees als sentiments.
Grau explicà que el color del llibre, el groc, és un to més del seu univers cromàtico-literari. El groc és el color del sol, de la vida, però també ho és de la terra seca i de les fulles de la tardor.
El blanc tancarà la història
Isidre Grau prepara actualment el darrer títol de la sèrie, amb títol provisional de El Punt blanc de l’Horitzó, tal i com informa Grau a la seva plana web, www.isidregrau.net
El nou llibre tractarà de com han viscut Berta - la filla tercera dels Benavent - i Àngel - el cinquè fill i únic noi. Ella, nascuda el 1945, és l'activista sindical dels anys seixanta que va haver de fugir per esquivar la presó i que amb la instauració de la democràcia va refer la seva vida a Madrid, com a advocada i parlamentària. Ell, nascut el 1960, creix com un espectador dels canvis i es dedica a la fotografia, per acabar especialitzant-se com a fotoreporter de guerres.
La història parteix de la primavera del 2000, quan Àngel Benavent cau víctima d'una mina antipersona a Kosovo i la germana Berta, acompanyada de Daniel, el fill que ella va abandonar de petit, ha d'anar a Pristina a fer-se'n càrrec. La confrontació dels móns dels dos germans anirà acompanyada d'un altre dilema neuràlgic: què ha de fer Daniel amb Can Benavent, la casa que li va correspondre per herència i de la qual n'és l'únic habitant.
20.12.04
Les mediterrànies de Maria del Mar Bonet
Maria del Mar Bonet
Banyar-se de música i saber-se amarat per les diverses tradicions de la Mediterrània és el que hom sent quan assisteix a un concert de Maria del Mar Bonet. Amb disc nou al mercat, “Amic, Amat”, actuà dissabte al Teatre de l'Ateneu en el marc de la programació nadalenca organitzada per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. La ciutat respongué a la crida i la sala s’omplí d’un públic delerós per assaborir les propostes musicals de la cantant. Bonet, acomboiada per uns músics excel·lents, presentà cançons del nou disc i repassà algunes composicions històriques del seu repertori. Destacar en l’aparta dels músics Feliu Gasull, guitarrista capaç de parlar de tu a tu amb la veu de múltiples registres de la cantant, i en Dani Espasa, pianista, acordionista i segona veu versàtil, presentà cançons del nou disc i repassà algunes composicions històriques del seu repertori. Ambdós, junt amb la cantant, oferiren al públic un dels moments més agosarats de la nit, quan feren un coixí fet de sons onomatopeics per a una de les cançons de la Bonet. Senzillament, esplèndida feina.
Ramon Llull i mossèn Cinto
El nou treball de la cantant mallorquina ens acosta a Ramon Llull a través de la particular visió que en feu Jacint Verdaguer. L’un, un visionari capaç de crear tot un univers particular, l’altre, mossèn Cinto, poeta del poble, autor d’obres de referència de la literatura catalana contemporània, com el poema èpic l’Atlàntida.
Fem-ne un tast, reproduint el fragment del poema L’amor és mar desfeta, que obre el disc. Diu : “l'Amor és mar desfeta d'onades i de vents, que no té port ni riba pels pobres bastiments”. Intensitat, claredat, imatges d’una gran clarividència per a situar el lector, i ara, l’espectador, en l’univers lul·lià – verdaguerià. Sorprèn la vigència dels seus textos triats i cantats ara per Maria del Mar Bonet. Traspuen sentiments i mar, sempre el mar. Lloc comú de tots tres on qui s’hi acosta també és ben rebut.
Sentiment i emoció
La cantant oferí sentiment i emoció al públic cerdanyolenc. Ho feu acostant-se a la música tradicional, amb un tast de les cançons pròpies del camp, cantades per una Bonet que s’acompanyà del guitarró. Explorà la Jota marinera i s’endinsà en el món més íntim entre mare i fill presentant una cançó de bressol tradicional, encara avui en dia vigent i ben vigent a sa roqueta.
Maria del Mar Bonet oferí cançons noves i d’altres del seu repertori més conegut. Hi destacà una emotiva versió del Cant dels ocells, presentada per la Bonet com el tema més escaient per les nadalenques . Reté el seu particular homenatge al poeta Joan Vinyoli i emocionà la sala amb el Què volen aquesta gent, cançó prou significativa d’un moment polític superat. O no, perquè la cantant, que intervingué poc en el concert per a parlar amb el públic, sí que tingué paraules de suport a les persones recentment amenaçades per la seva defensa de la unitat de la llengua. És el cas del poeta de Llucmajor Sebastià Alzamora, qui fou delegat del llibre del Departament de Cultura de la Generalitat i ara és enquadrat a l’Institut d’Estudis Baleàrics. La cantant, partidària de la unitat de la llengua, explicà que quan hi ha soroll sobre el tema aprofiten per a sortir aquells que fan pudor a resclosit, a “fatxa”. Una situació que es produiria, avui per avui, al País Valencià i a les Illes. Per Alzamora i per la unitat de la llengua, cantà La Balanguera, de Joan Alcover, una de les cançons que arrencà més aplaudiments entre el públic. Recordà Alcover, “una persona que sempre va creure en la unitat de la llengua”, amb un altre poema, Desolació.
Mare Nostrum
Obrint-se a la Mediterrània feu volar el respectable damunt de la geografia comuna amb Des de Mallorca a l’Alguer, reelaboració d’una cançó popular sarda i tota una reivindicació de l’espai comú. La cantant també oferí, entre d’altres cançons, un fragment de la rondalla d’en Gabriel Janer Manila L’amor de les tres taronges i un tast del cant de la sibil·la, composició paralitúrgica que es canta, entre d’altres indrets, a les esglésies mallorquines. Un dels cants més celebrats és el dels Blauets del santuari de Lluc.
Una hora i mitja de concert, amb dos bisos inclosos, convenceren el públic, que marxà satisfet l’espectacle. Maria del Mar Bonet, capaç de connectar les arrels d’una rica tradició mallorquina, cada cop més amenaçada, amb els poetes propis i els de les terres banyades per la Mediterrània, cantà i convencé tothom de la seva proposta artística.
Jordi Jorba
Subscriure's a:
Missatges (Atom)